.2 (formes plegades)

El plec és un altre dels recursos compositius que utilitzen els arquitectes deconstructivistes, ja que té una important funció escultòrica i decorativa. El plec és un dels millors mitjans d’expressió, ja que genera formes úniques, i moltes vegades s’identifica amb formes de la naturalesa.

Dels set arquitectes involucrats en l’exposició del MoMA, Eisenman i Gehry són els que utilitzen aquest recurs més considerablement,  però des de diferents enfocaments. El plec de Gehry es pot descriure com un plec orgànic, de materials flexibles, plàstics i elàstics. En canvi, el plec d’Eisenman és més angulós, més rígid i s’acosta més al plec de la papiroflèxia.

Per exemplificar els dos tipus de plecs, proposo la coberta de titani de l’hotel Marqués de Riscal i el segon del conjunt de 3 edificis Neuer Zollhof, on es poden observar els plegaments de Gehry. I en el cas d’Eisenman, proposo els projectes del Center for the arts de la Universitat d’Emory i de l’eglésia de l’any 2000 de Roma. 

 Hotel Marqués de Riscal. Frank Gehry. Elciego, Espanya 2006.

 Neuer Zollhof. Frank Gehry. Düsseldorf, Alemanya 2000.

Projecte Center for the arts de la Universitat d’Emory. Peter Eisenman. Atlanta, EUA (1991).

Projecte Església de l’any 2000. Peter Eisenman. Roma, Itàlia (1996).

.1 (fragmentació i macla)

Una de les composicions més utilitzades pels arquitectes que van participar a l’exposició deconstructivista és la fragmentació.

L’aparença de fragmentació en arquitectura trenca la unitat de les composicions i divideix en fragments les parts d’un edifici.

Aquest recurs és especialment utilitzat per Frank Gehry. És la seva principal arma compositiva, tot i que ell es resisteix a qualificar el seu treball com a fragmentari. Aquest aspecte és localitzable en edificis com el Museu Guggenheim de Bilbao i el Weisman Art Museum. En aquests projectes els cossos es fraccionen alhora que es disloquen, interaccionant fragmentació i torsions.

Zaha Hadid també utilitza la fragmentació, com es pot veure en el Lois & Richard Rosenthal Center for Contemporary Art (CAC) d’Ohio . Aquest edifici sembla estar compost per blocs horitzontals apilats. Hadid accentua la idea de fragmentació amb el contrast dels diferents blocs, fets de vidre, metall i formigó. El revestiment de la planta baixa és de vidre (per simular la inexistència de la planta baixa) i damunt seu s’hi apilen els blocs “més pesants”, de metall i formigó. Aquest aspecte li dóna a l’edifici una aparença d’ingravidesa i flotabilitat, que el transformen en deconstructivista. Com s’anirà veient, Hadid busca molt aquestes sensacions en els seus projectes.

 Museu Guggenheim Bilbao. Frank Gehry. Bilbao, Espanya 1997.

Weisman Art Museum. Frank Gehry. Minneapolis, EUA 1993

 Un cop realitzada la fragmentació dels edificis, les parts es relacionen, no es queden per separat. Per unir les fragmentacions, els deconstructivistes acostumen a utilitzar la superposició i el recurs de la macla. La paraula macla prové de la mineralogia, on és el conjunt format per dos o més cristalls que han crescut junts. En arquitectura el significat de macla es refereix a una colisió o superposició de peces. Amb la macla, cada mòdul fraccionat penetra en l’espai de l’altre.

El Weisman Art Museum, de Frank Gehry, descriu el recurs de la macla perfectament. En aquest edifici Gehry colisiona volums de diferents formes que comparteixen el mateix tractament superficial, fent suposar que són fragments que sorgeixen d’un mateix cos que ha estat fraccionat.

Daniel Libeskind també recórre a l’espedaçament composant impactants macles, però a diferència de Gehry, utilitza formes més regulars i violentes, tal com es pot comprovar amb el Royal Ontario Museum (ROM) de Toronto.

 Rosenthal Center for Contemporary Art. Zaha Hadid. Cincinnati, EUA 2003.

 Royal Ontario Museum. Daniel Libeskind. Toronto, Canadà 2007. 

FORMA I COMPOSICIÓ DEL DECONSTRUCTIVISME

Johnson i Wigley van exposar aquesta nova arquitectura que destaca per ser “l’arquitectura del trencament”, ja que la seva forma “trenca” els esquemes tradicionals de disseny en arquitectura: ordre, harmonia, estabilitat i unió. A grans trets, les composicions deconstructivistes s’aproximen a escultures provocatives i aparentment desorganitzades. Això s’aconsegueix mitjançant deformacions, fragmentacions i distorsions.

El deconstructivisme transmet una idea d’inseguretat, de desordre, de caos, d’inquietud, d’inestabilitat. I alhora representa una forma lliure sense límits, alliberada de la convencionalitat.

“ Un arquitecte deconstructivista deixa de banda les formes pures de la tradició arquitectònica i identifica els símptomes d’una impuresa reprimida. La impuresa la manifesta per mitjà d’una barreja de suau convenciment i violenta tortura. L’arquitecte sotmet la forma a un interrogatori. [...] l’arquitecte simplement anul·la les inhibicions formals tradicionals per alliberar el cos estrany. Cada arquitecte allibera inhibicions diferents, de manera que destrueix la forma de maneres radicalment diferents. ”

Mark Wigley, extret de “Deconstructivist Architecture”

Com diu Wigley, els deconstructivistes manifesten una impuresa reprimida, i cada arquitecte “allibera inhibicions diferents”, cada arquitecte “deconstrueix” a la seva manera.

No hi ha una manera exacta de “fer” arquitectura deconstructivista, ni uns punts estrictes que s’hagin de complir, o unes lleis a respectar. I precisament aquest fet és el que fa especial el deconstructivisme i el separa de la definició de moviment o estil.  Si existissin unes normes aplicables mecànicament ja no hi hauria oportunitat de “deconstruir” res.

Aquesta arquitectura no agrupa projectes amb unes característiques formals enumerables, perquè no les té, sinó que agrupa projectes amb unes formes i composicions que converteixen l’edifici en inquietant. No es poden exposar completament tots els trets d’aquesta arquitectura perquè és lliure i sense límits, però a continuació s’exposen les formes i composicions més comunes del deconstructivisme.

ARQUITECTES PARTICIPANTS

La mostra va incloure treballs de set estudis d’arquitectes nord-americans i europeus: 

-          Frank Owen Gehry.

Toronto, Canadà 1929.

-          Daniel Libeskind.

Lodz, Polònia 1946.

-          Rem Koolhaas / Office for Metropolitan Architecture (OMA).

Rotterdam, Països Baixos 1944.

-          Peter David Eisenman.

Newark, New Jersey (EUA) 1932.

-          Zaha M. Hadid.

Bagdad, Iraq 1950.

-          Coop Himmelb(l)au  /  Wolf  D. Prix i Helmut Swiczinsky. 

Coop Himmelb(l)au va estar fundada l’any 1968 a Viena per Wolf D. Prix, Helmut Swiczinsky i Rainer Michael Holzer.

Els participants a l’exposició del MoMA van ser Wolf D. Prix (Viena, Àustria 1942) i Helmut Swiczinsky (Poznan, Polònia 1944). Holzer ja havia deixat la firma el 1971, i Swiczinsky es va retirar l’any 2006.

-          Bernard Tschumi.

Lausana, Suïssa 1944.

  

Cal afegir que al seu moment cap dels arquitectes exposats al MoMA es va voler anomenar deconstructivista, ja que cadascú seguia el seu propi camí sense basar-se en unes característiques comunes.

Quan es va consultar als organitzadors sobre els criteris de selecció dels arquitectes, Philip Johnson va explicar que ell només va escollir les maquetes, i les maquetes van escollir als arquitectes. Johnson i Wigley van decidir optar solament per les obres més representatives que reunien les “intencions” que consideraven deconstructivistes.

Això fa especial el deconstructivisme, ja que demostra que sorgeix d’agrupar uns projectes que expressen unes emocions noves i diferents. No es va pensar i després desenvolupar, no té un manifest com altres moviments o estils, sinó que sorgeix agrupant unes respostes similars que dónen uns arquitectes contemporanis. És com un punt en comú entre diferents edificis.

Concretament els projectes escollits van ser:

-          El projecte del biocentre de la Universitat de Frankfurt (Alemanya), d’Eisenman.

-          El projecte del Club The Peak a Hong Kong (Xina), de Hadid.

-          Els projecte Skyline a Hamburg (Alemanya), edifici d’apartaments i remodelació de Rooftop a Viena (Àustria), de la Coop Himmelb(l)au.

-          La casa Gehry, i el projecte Familian House a Santa Mònica a California (EUA) de Frank Gehry.

-          El projecte d’un edifici d’habitatges i la torre d’observació a Rotterdam (Països Baixos), de Rem Koolhaas.

-          El projecte City Edge de Berlín (Alemanya), de Daniel Libeskind.

-          El parc de La Villette de París (França), de Bernard Tschumi. 

ORÍGENS: L'EXPOSICIÓ DEL MoMA

L’arquitectura deconstructivista va néixer a l’exposició “Deconstructivist architecture” organitzada pels arquitectes Philip Johnson i Mark Wigley al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) l’any 1988, des del 23 de juliol al 30 d’agost.

En aquesta exposició no se celebrava l’aparició d’un nou estil en arquitectura, sinó que es mostrava l’existència d’unes noves “tendències de disseny arquitectònic” localitzables en diferents llocs del món. La intenció dels organitzadors era agrupar aquests nous trets en arquitectura que havien sorgit sense basar-se en unes mateixes pautes. Per aquesta raó el deconstructivisme no es pot considerar moviment o estil, perquè no segueix cap norma específica.

Trobar la definició exacta de deconstructivisme és molt complicat. Com s’ha dit, no es pot considerar moviment o estil perquè no segueix cap norma específica, però tampoc és una escola arquitectònica ni un grup d’arquitectes.

Philip Johnson, el principal impulsor del deconstructivisme, el “desdefineix” de la següent manera:

“ L’arquitectura deconstructivista no és un nou estil. [...] L’arquitectura deconstructivista no representa un moviment; no és un credo. No té ‘tres regles’ de compliment obligatori. Ni tan sols és ‘seven architects’. ”

Philip Johnson, extret de “Deconstructivist Architecture”

Per tant, es podria dir que el deconstructivisme és una nova direcció arquitectònica contemporània, o una agrupació de noves estètiques i tendències de l’arquitectura sorgida cap a la dècada dels 80.

Els projectes que tendien al deconstructivisme havien començat a aparèixer abans d’aquesta exposició, i com es veurà més endavant alguns trets del deconstructivisme ja havien sorgit molt abans, però no va ser fins llavors, que Johnson i Wigley els van agrupar i van consolidar i “etiquetar” aquesta nova arquitectura, generalment distingida per marcar una sensibilitat diferent mitjançant les seves formes.

“ Els projectes en aquesta exposició marquen una sensibilitat diferent, en què el somni de la forma pura ha estat pertorbat. És la capacitat d'alterar la nostra forma de pensar el que fa aquests projectes deconstructivistes. La mostra del MoMA analitza un episodi, un punt d'intersecció entre diversos arquitectes en el qual cadascun construeix un edifici inquietant, explotant el potencial ocult del modernisme. ”

Phillip Johnson i Mark Wigley, extret de “Deconstructivist Architecture”